Español
1. Introducció
La mobilitat és, sense cap mena de dubte, un dels eixos vertebradors i estructuradors, sobretot a nivell social i econòmic, de la contemporaneïtat. Parlem dbuna mobilitat que afecta tant a persones, béns, capital, com informació. El present article vol ser una introducció a la recerca desenvolupada per lbautora entorn el concepte de mobilitat nòmada en la contemporaneïtat, relacionant, en aquest cas, el pensament crític occidental (centrat en Rosi Braidotti i Zygmunt Bauman) i lbart contemporani. La mobilitat nòmada, entesa com a subjectivitat crítica, és mirada compromesa que fuig de l'organització codificada i preestablerta, perquè( es basa en la pròpia experiència de recorregut com a generadora de sentit, això és, com a aproximació responsable, efectiva i afectiva cap a una realitat contemporània entesa com un tot heterogeni, contradictori i interrelacional.
B
2. Mobilitats
Esbossem, per començar i de manera bàsica, tres tipus de mobilitat actuals, no per tancar aquesta qüestió en una classificació simple, sinó per posar en relleu la seva dimensió expansiva, en la complexitat contemporània.
- Mobilitat A: Mobilitat sense restriccions, cap a la qual es dirigeixen tots els esforços tecnològics i econòmics dins el Primer Món occidental.
- Mobilitat B: Desplaçament forçat per conflictes polítics, socials, econòmics, culturals o religiosos.
- Mobilitat C: Mobilitat nòmada, plantejada no només com a desplaçament literal, sinó com a estratègia de subversió a qualsevol convenció.
El primer tipus de mobilitat, senyalada com a "A", es desenvolupa en el context de lbactual món occidental. Es caracteritza per la manca de restriccions, tant físiques (vols low cost, tren dbalta velocitat, o la no necessitat de visat per viatjar pels territoris del Primer Món occidental), com virtuals (accés a Internet: xarxes socials, transaccions econòmiques, informació immediata,...). A la mobilitat A, la compressió espai-temps és tal, que ja no es necessita desplaçament. En el món globalitzat, la capacitat dbaccedir a aquesta mobilitat estratifica de manera jeràrquica la societat. Els rics cada vegada són més rics i es mouen més, i els pobres, són més pobres, i necessiten més bpapersb per moure's. De fet, aquest últim tipus de desplaçament migratori per necessitat, ple de dificultats, riscos i traves burocràtiques, des de "territoris perifèrics" del Tercer Món cap a "centres" del Primer, és el que definim com a mobilitat "B".
La mobilitat "C", la de la subjectivitat nòmada, es presenta com a estratègia per actuar i incidir sobre aquesta realitat de manera efectiva i positiva. Suposa el replantejament de conceptes varis com casa, arrels, memòria, família, territori, etc., els quals solem concebre com a fonaments identitaris tancats en sí mateixos, immòbils. No obstant, a través del desplaçament, adquireixen una nova dimensió, més flexible i maleable però, al mateix temps, més forta i consistent, precisament perquè es construeixen fent ruta, i basen els seus fonaments en el procés del trajecte, les relacions i el respecte.
3. Contradiccions
El procés de globalització sbemmarca dins un sistema capitalista avançat que sbextén més enllà dels territoris Estats-nació actualment en crisi econòmica i geopolítica. Malgrat ser global en la seves premisses, el capitalisme és mòbil, sbadapta i és flexible a les diferents situacions dbacord amb un objectiu basat essencialment en el benefici econòmic. Això és el que el fa violent i cruel i, per les desigualtats que provoca, condemnat a autodestruir-se. No obstant, com a sistema sense consciència social i dirigit al capital, la seva finalitat és perpetuar-se. Els seus efectes contradictoris es fan evidents.
.
De la mà de Rosi Braidotti [1], senyalem una primera contradicció:
- Un procés de globalització sobretot econòmica, que afecta als processos culturals caracteritzats per lbacceptació dbun estil de vida regit pel consumisme i les telecomunicacions.
- La fragmentació dbaquests processos culturals, a través de les reivindicacions diferencials regionals, nacionals, culturals, etc. bno sólo entre bloques geopolíticos sino, además, dentro de ellosb [2].
En la constatació de la contradicció contemporània (globalització econòmica i fragmentació geopolítica), podem identificar les arrels d'aquesta contradicció: la lluita de la Il·lustració entre el seu desig d'universalitat i la seva proclama simultània per la "individualitat flexible" [3]. Convertida la cultura en mercaderia, en el procés de globalització econòmica es produeix lbhomogeneC/tzació dels processos culturals dins un sistema basat en el consum; al mateix temps, sempre en el marc dbun objectiu basat en el capital, la globalització promou el multiculturalisme com a estratègia de mercat, afavorint els estereotips culturals, sobretot de raça i gènere, en unes coordenades on espai i temps, ja ho hem dit, estan absolutament comprimits. La reacció a aquests estereotips que redueixen cultures i nacions a folklores i tradicions dbestampa en contraposició a lbimaginari identitari de l'Estat-nació, és una de les causes de la fragmentació geopolítica actual.
4. Fronteres
Entre el 3 de maig i el 30 de setembre de 2007, tingué lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) lbexposició Fronteres, coproduïda pel mateix CCCB i el Musée des Confluences. Aquesta mostra servia de reflexió sobre el significat ambivalent i arbitrari del terme fronteres, alhora que posava sobre la taula els conflictes i sofriments humans en zones frontereres interestatals clau, com lbestret de Gibraltar o la frontera entre Mèxic i Estats Units. Per altra part, lbexposició també reflexionava sobre els diferents tipus de fronteres, els seus contextos, així com les situacions originades arrel de la seva presència, de vegades oposades a la seva concepció: aïllament, refugi, seguretat, punts dbencontre, línies de confrontació, divisions voluntàries, divisions imposades...
Una de les coses que més em cridaren lbatenció dbaquesta exposició foren els mapes creats per Philippe Rekacewicz, a través dels quals es situaven les zones conflictives: eren mapes dibuixats i pintats a mà , amb llapis de color. La cartografia esdevenia mental i emocional a la vegada. Mental perquè responia a aquella imatge que hom creu fidel a la realitat, precisament per la seva abstracció, exactitud geomètrica i a escala, que ens fa oblidar que, de fet, el mapa no deixa de ser una representació, un punt de vista concret. Però en aquesta imatge mental les fronteres esdevenien inexactes i, en aquest sentit, clamaven el caràcter subjectiu de la seva representació. Eren mapes emocionals, a través del traçat orgC nic del llapis, que en algunes línies premia més fort que dbaltres, i les feia més gruixudes o més primes, i el color més intens o blanquinós, en funció de les vivències humanes que marcaven la memòria dels territoris representats.
Philippe Rekacewicz. Mapa creat per a lbexposició Fronteres, CCCB (2007)
Així mateix, el cartògraf afegia reflexions a lbinterior dels mapes sobre els conflictes sorgits. Com anomenar el mar entre Japó i Corea? Quin nom posar al Golf "Pèrsic"? Així mateix, la consciència i el compromís vers el sofriment de les persones en territoris en conflicte es reflectia en el traç que sobrepassava el de les línies frontereres. Era el cas de la representació de població desplaçada i refugiada, sobretot a lbest del continent africà. El gruix irregular de les fletxes liles representant el flux de refugiats que havien travessat una frontera arribava a ser de tal magnitud, que aquestes es sobreposaven al dibuix dels límits interestatals creats arbitràriament per la colonització, evidenciant, així, el drama dels seus efectes.
Philippe Rekacewicz. Mapa on es representa la població desplaçada i refugiada, creat per a lbexposició Fronteres, CCCB (2007)
En aquests mapes, doncs, les fronteres tenien una doble veu: la primera, lbarbitrarietat de molts dels seus límits imposats pels Estats moderns. La segona, la re-interpretació de les fronteres per part dbun subjecte emocional i compromès amb els territoris representats i les comunitats que hi habiten, les seves vivències, els seus sofriments i les seves complexitats. Aquí, en aquest compromís localitzat en forma de traç, trobem la manifestació dbuna subjectivitat nòmada, a través dbuna intersecció entre cartografia i art.
Entre el 26 de maig i el 10 de juny de 2002, un grup de 47 dones, feministes i pacifistes, procedents de diferents territoris de lbantiga IugoslC via i Albania: Kosovo, Bosnia, Croàcia, Sèrbia i Macedònia, inicien un viatge a peu: un trajecte de 3.000 quilòmetres per travessar 12 fronteres, trepitjant aquells llocs que sofriren les atrocitats d'una guerra. Ès una crida al diàleg, a la comunicació democràtica, a la reconciliació dbun conflicte que ha aixecat fronteres físiques i també invisibles. El peregrinatge dbaquestes militants itinerants fou documentat a través dbun film, The Women of the Twelve Borders [4], i dbun llibre, Balkan Women for Peace: Itineraries of Cross-border Activism [5]. Ambdós són testimonis dels diàlegs, pensaments i emocions sorgits al llarg de l'experiència. Les dones expressen els dubtes dbun camí real cap a la reconciliació entre territoris, en el marc de la política dbun discurs dominant patriarcal que ha creat fronteres a través de lbodi i el conflicte bèl·lic. Així mateix, aquest activisme itinerant senyala bla presencia persistente de IDP (gente desplazada internamente [Internally Displaced People] a través del territorio de esa antigua región multicultural e intrarreligiosa que era Yugoslaviab [6]. Aquesta acció, en tant que desplaçament nòmada, té precisament el seu sentit en el recorregut, en el travessar físicament les fronteres que divideixen a les seves protagonistes. Es tracta d'una "pràctica política corporitzada [7], i d'aquí la seva força, la seva contundència. L'acció esdevé el mateix territori, que es qüestiona, es viu, es sent, es conté, es plora i s'afirma. Mentre travessen la frontera entre Macedònia i Kosovo, la portaveu de la caravana escriu: "Salimos sin saber qué acabábamos de atravesar: ¿un puesto de control de un país en guerra? ¿Una frontera de un país en paz? ¿Una división que no era frontera entre dos regiones que no eran países? ¿Una frontera emergente entre dos países emergentes? [...] Sencillamente atravesamos algo que no sabíamos qué era" [8].
Claudine Bories (direcció), The Women of the Twelve Borders (2003)
El peregrinatge pels territoris dividits suposa, per a aquestes dones, lbhaver de convertir els propis sentiments de dolor i odi en perdó i reconciliació. Són, en aquest cas, fronteres invisibles, però que també es necessiten creuar: el diàleg implica desplaçament i valentia. "Al confrontar experiencias entre sí, también evocan el espectro de sus propias emociones nacionalistas, el resentimiento y los sentimientos viscerales xenófobos. El proceso ético de transmutación de las pasiones negativas en pasiones positivas no puede hallar mejor ilustración: (...) dar testimonio, recibir y contener el dolor de otros, sólo estar presente bque son los gestos básicos de la vida-, afirmar vínculos, no a pesar de las heridas y el dolor, sino a través de ellos." [9]
Així doncs, realment, són les fronteres el que cal superar? O bé són les causes? Les causes polítiques, econòmiques i fonamentalistes que les creen, i també aquelles causes amb voluntat homogeneïtzadora que les voldrien obviar. Perquè, de fet, aquestes causes es podrien resumir en una sola paraula: poder. Dbaquí la naturalesa esquizofrènica [10] del capitalisme avançat.
Bauman identifica el poder com un dels dos grans eixos entorn dels quals es desenvolupa la globalització [11]. L'altre eix seria el sentit, és a dir, allò que dóna valor a les accions i direcciona la gran majoria de les investigacions per millorar l'efectivitat tecnològica. El sentit de la globalització és, segons Bauman, la mobilitat: això és, la lliure i ràpida circulació de persones, béns, i capital. Aquella mobilitat que a lbinici ja havíem identificat com a Mobilitat "A".
I a major mobilitat, major poder.
5. Diàlegs
5.1. Exotisme, multiculturalitat i migració
Segons Bourriaud, el discurs postmodern, des de la seva posició crítica a l'eurocentrisme de l'home blanc i al discurs colonialista de lbuniversalisme modern, no ofereix una nova posició de diàleg, sinó de substitució. Això és, no proposa cap recorregut entre punts de vista, sinó el canvi dbun punt per lbaltre, sense connexió entre ells, sense ruta i, per tant, sense oportunitat de cap altra més alternativa que la d'un binomi.
Senyalem, doncs, una nova contradicció de la contemporaneïtat:
- D'una banda, el discurs humanista defensa un "multiculturalisme estàtic" que reflecteix els codis culturals minoritaris en perill de desaparèixer.
- D'altra banda, el discurs humanista celebra també "la fi de les ideologies", amb la caiguda del mur de Berlín com a símbol més recent. Posa èmfasi a la producció social segons la seva eficàcia econòmica i, per tant, tendeix a erradicar els particularismes culturals i històrics en favor d'uns codis "globals" considerats econòmicament eficients.
El capitalisme avançat i la lògica del seu pensament actuen, doncs, com a multiplicadors de diferències que posteriorment són capitalitzades. La conversió de la diversitat cultural, de raça o ètnica en mercaderia exòtica o en producte de consum, entra dins del camp de lbanomenat multiculturalisme corporatiu.
L'octubre de 2010, Angela Merkel, en un congrés celebrat per les Juventuts Democristianes a Potsdam, afirmà que la intenció d'aconseguir una Alemanya multicultural havia fracassat. Merkel relacionà la immigració amb la baixada del nivell educatiu, la crisi econòmica i l'augment d'inseguretat en el país. Però, segurament, el fracàs del qual parlava Merkel al seu discurs es fonamenta en l'error de planificar estratègies de multiculturalitat en comptes d'interculturalitat. Això és, pensar en els desplaçats com a acumulacions de població "estranya" que cal integrar en un nou marc cultural, l'alemany en aquest cas; en comptes de pensar de quina manera es pot afavorir la construcció de ponts de cooperació que facilitessin el diàleg entre ciutadans d'origen divers: d'acord amb el context territorial, i d'acord també amb els codis culturals de residents i nouvinguts. I és que els ponts, a la llarga, hauran de ser discutits, negociats, construïts i creuats per la mateixa societat civil, tant d'origen alemany com immigrant. Caldria, doncs, una revisió del concepte de ciutadania, recordant la naturalesa multiestratificada de qualsevol subjecte i, per tant, oblidant la concepció de l'altre i del jo com dues unitats essencials i estranyes entre elles.
I és que no hem dboblidar com s'ha construït la identitat europea: concebent-la com un tot únic i idèntic a sí mateix. La tradició filosòfica europea defineix a l'altre per la diferència, i al considerar aquesta fundacional, li suposa un grau dbinferioritat respecte el Subjecte, el qual és per essència neutre, això és: masculí, blanc i heterosexual. Europa necessitaria renunciar a la idea dbexemplaritat i posar l'accent en la complexitat de la subjectivitat.
La subjectivitat nòmada, en aquest sentit, convida a la translació: no es reconeix com a essència sinó com esdevenir, i és en aquest sentit que entén la diversitat i la contradicció que aquesta pot comportar com un factor estructural de la seva identitat. Assumir aquesta complexitat és, doncs, un acte de responsabilitat, perquè implica assumir la història de la pròpia cultura en tots els seus afectes i efectes.
5.2. Traducció, translació i transposició
Nicolas Bourriaud entén la capacitat de desplaçament com aquella d'adaptació i de creació de nous espais de diàleg en cada nova localització. La capacitat de generar i formar part de nous relats en diferents situacions, de participar de nous discursos, d'aprofundir en el pensament, descobrint i generant noves "capes", nous recorreguts [12]. Com els nòmades del mar que ens recorden Deleuze i Guattari [13], els quals defineixen la ruta a cada tram, a cada petit trajecte. A la fi d'aquests, i segons la situació, es vira el rumb cap a una orientació o una altra, dbacord amb el nou destí o etapa. El trajecte, doncs, esdevé la translació, la connexió entre punts, entre codis, els quals no deixen de ser condicionats pel mateix viatge en un espai llis, el mar, alhora ple d'accidents invisibles, les hacceidades.
Aquesta trajecte entre codis és el que Bourriaud defineix com a traducció. La traducció implica un desplaçament al llarg del qual es produeix enriquiment, en un procés dbinterrelació de punts de vista que, alhora, en generen de tercers.
Rosi Braidotti utilitza els termes transposició i translació per indicar també el desplaçament i la intercomunicació entre codis i disciplines: "una transferencia intertextual que atraviesa fronteras, transversal, en el sentido de un salto desde un código, un campo o un eje a otro, no meramente en el modo cuantitativo de multiplicaciones plurales sino, antes bien, en el sentido cualitativo de multiplicidades complejas" [14]. La mobilitat concepual implica, doncs, un posar-se a caminar i, en aquest mateix acte errant, descobrir noves perspectives que esdevenen, elles mateixes, línies amb arrels pivotants entre discursos que, en un principi, podrien semblar antagònics.
El film Women without men [15], dirigit per Shirin Neshat, és un exemple d'aquest qüestionament continu que només pot interpretar-se des del desplaçament, des de la traducció. I és a través del simbolisme, intrínsec a aquesta narració contextualitzada en la cultura i la creença islàmica, que es produeix la traducció entre tradicions. Símbols com la imatge del cos d'una de les protagonistes, Zarin, flotant al llac, recordant aquella Ofèlia shakespeariana del pintor prerafaelita Sir John Everett Millais (Ophelia, 1852), connecten contextos històrics, literaris i culturals absolutament diversos a través de personatges femenins que comparteixen la contradicció insuportable dbun anhel de llibertat i la pressió dbun entorn opressiu el qual, finalment, s'anuncia com a part d'elles mateixes. No es tracta d'una simple identificació entre personatges, sinó d'una translació, d'un desplaçament en el qual s'obren relacions significatives entre Ofèlies.
Sir John Everett Millais, Ophelia (1852)
Shirin Neshat, Women without men (2009)
6. Subjectivitat nòmada
La traducció, doncs, només és possible a partir de la consciència d'una subjectivitat nòmada, que ja no es concep com a substància fixa, tancada en una definició pretesament universal. La subjectivitat nòmada no entén dbidentitats pures, fronteres lineals, ni plora l'enyorança dbun passat entès com a origen veritable. La subjectivitat nòmada és matèrica, localitzada sexualment, racialment, històricament i geogràficament, i és procés en tant que s'esdevé i s'interrelaciona políticament. La subjectivitat nòmada defensada aquí es caracteritza per la seva flexibilitat i capacitat d'adaptació, en tant que assumeix en ella mateixa la naturalesa multiestratificada del subjecte i la seva realitat, com a interrelació d'experiències múltiples i al mateix temps contradictòries. La subjectivitat nòmada es reconeix com a complexitat oberta, sempre en construcció, sempre disposada al desplaçament. I d'aquí el seu compromís: social, cultural i polític.
Mireia Feliu Fabra: Artista multimèdia, amb reconeixements com: Premi Espais (2006), New York Foundation for the Arts Fellowship (2005), beca Fundació bla Caixab (2001), Peggy Guggenheim Collection Internship (1999). Doctora en Belles Arts (Universitat de Barcelona), Màster en Art Electrònic (School of Visual Arts, Nova York), és professora a la Universitat Ramon Llull.B mireiafeliu@mireiafeliu.cat
Vegeu l'obra In-Quietudes. Nomadismos Contemporáneos en l'exposició online.
. ________________
[1] Vegeu: BRAIDOTTI, Rosi. Transposiciones. Sobre la ética nómada. 1a ed. Barcelona: Editorial Gedisa, 2009, p. 54.
[2] BRAIDOTTI, Rosi. Las figuraciones del nomadismo. En Idem. Feminismo, diferencia sexual y subjetividad nómade. 1a ed. Barcelona: Editorial Gedisa, 2004, p. 201.
[3] Ibid., p. 201.
[4] The Women of the Twelve Borders. [Enregistrament vídeo]. Dirigida per Claudine Bories. Producció: Les Films d'Ici/Richard Copans, amb la colB7laboració de Transeuropéennes, Yumi Production, Broadcaster Citizen TV, ARTE France. 2003. 72 min. ISAN : 000000019ECA0000V00000000I.
[5] DESCHAUMES, Ghislaine Glasson; SLAPSAK, Svetlana. Balkan Women for Peace: Itineraries of Cross-border Activism. París: Transeropéennes, Réseaux pour la Culture en Europe, 2002. ISBN: 978-2912002204.
[6] BRAIDOTTI, Rosi. Transposiciones. Sobre la ética nómada. Op. cit., p. 128.
[7] Ibid., p. 128.
[8] DESCHAUMES, Ghislaine Glasson; SLAPSAK, Svetlana. Balkan Women for Peace: Itineraries of Cross-border Activism. Op. cit, p. 236. Citat en: BRAIDOTTI, Rosi. Transposiciones. Sobre la ética nómada. Op. cit., p. 128.
[9] BRAIDOTTI, Rosi. Transposiciones. Sobre la ética nómada. Op. cit., p. 128-129.
[10] Terme pres del pensament de Félix Guattari i Gilles Deleuze, i de Rosi Braidotti.
[11] BAUMAN, Zygmunt. Globalització. Les conseqC<c(ncies humanes. Barcelona: Edicions de la Universitat ObertaB de Catalunya, en coedició amb ECSA, Pòrtic, 2001.
[12] Vegeu: BOURRIAUD, Nicolas. Radicante. 1a ed. Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2009, p. 121-122.
[13] DELEUZE, Gilles; GUATTARI, Félix. Mil Mesetas. Capitalismo y esquizofrenia. 7B* ed. València: Pre-Textos, 2006, p. 384-386.
[14] BRAIDOTTI, Rosi. Transposiciones. Sobre la ética nómada. Op. cit., p. 20.
[15] Women without men [Projecció en sala de cinema]. Dirigida per Shirin Neshat. Títol original: Zanna bedoone mardan. Adaptació de la novelB7la homònima de Shahrnoush Parsipour. Producció: ZDF/Arte, Filmstiftung Nordrhein-Westfalen, Eurimages Council of Europe, Medienboard Berlin-Brandenburg, Essential Filmproduktion GmbH, BIM Distribuzione, EMC Produktion, Agora Films, Filmfonds Wien, Csterreichischer Rundfunk (ORF), Programme MEDIA de la Communauté Européenne, Coop99 Filmproduktion, Sota Cinema Group, Société Parisienne de Production, Cinepostproduction, Rommel Film, Schönheitsfarm Postproduction, Manfred Bunwey Filmproduktion, Torsten Eichten Filmproduktion, Schweizer Brandung Filmproduktion, Deutscher Filmfoerderfonds (DFFF), Filmförderungsanstalt, Bundesbeauftragter fC<r Kultur und Medien (BKM), Cstereichisches Filminstitut, Sundance Feature Film Program. DistribuC/dora: Karma Films. Alemanya, Custria, FranC'a, ItC lia, Marroc, UcraC/na. 2009. 95 min.